dilluns, 22 de febrer del 2010

ESPRIU

Salvador Espriu: from Llibre de Sinera Ordered, established, perhaps intelligible, I leave the little world that I have carried with me from the beginning and which has ever since surrounded me, for suddenly the anxious steps come to the end of the road. Granted the strange power to penetrate the whole thickness of this wall, my eyes behold the closed, silent, solitary concepts that are created and raised up, for no one, by the restless hands of the fire. Ah, the diverse identity one has descended within the wells, such a painful effort to spell and learn, one by one, the letters of the words of nothingness! Shrieks of the wind clowning outside the house. Look how the old man, in front of the house, slowly raises his dust in the arid, naked moment of a statue. Afterwards dry earth, now for ever beyond number or name, broken up in its depths by the roots of the tree. (Prose translation from the Catalan by Sam Abrams)


Vaig tenir de professor d'història a l'institut a Josep Maria Solé i Sabaté. Ens va parlar d'Espriu i del seu llibre "La pell de brau". Era el primer cop que m'enfrontava a un gran poeta i tot i la seva exigència vaig poder gaudir d'una certa hipnosi verbal que em feia tornar un cop i un altre als incomprensibles poemes d'Espriu.
Més tard vaig anar a la "mili" i em vaig endur un volum "antologia poètica" d'edicions 62, de la col·lecció Molc, -que amb el temps com a llibreter he sabut apreciar-. El llegia com si es tractessin de conjurs, encara no tenia ni la paciència, ni prou cultura per establir complicitat amb el poeta. També llegia la bíblia i el caràcter precís de la seva religiositat austera i desconfiada. La duresa verbal i descreguda d'Espriu ningú no l'ha igualada mai. No m'he trobat tan desprotegit com en presència d'Espriu, amb la seva àguda observació sobre la mort. És un sarcàstic esquelet que s'observa al mirall.

Tresquem a la sorra,
agafats pel nas:
fèiem ballarugues
amb l'os Nicolau...

Isaies, Homer, William Blake i Espriu...La bellesa estranya d'un desert que aspira a ser paradís.

divendres, 19 de febrer del 2010

Ernest Farrés, Lluís Calvo, Iban L. Llop- TRES GRANS POETES.

Poques vegades es veu confirmat el desig de trobar-se tres poetes de picar pedra -d'aquells que s'ho treballen a casa- en un lapsus de temps tan curt.
A tots tres poetes me'ls aprecio i a tots tres vull dedicar aquesta entrada: Ernest Farrés, Lluís Calvo i Iban L. Llop. El motiu d'aquest article és recordar-vos que teniu una cita amb ells la setmana que ve, en tres actes diferents. Tres presentacions de llibre.
Dimarts dia 23: Col·lisions - Lluís Calvo- 3i4- Premi Vicent Andrés Estellés, 2009 (Premis Octubre)
Dimecres dia 24: Crònica de Calàbria- Iban L. Llop -ed. Bromera- Premi Alfons el Magnànim, 2009
Dijous dia 25: Edward Hopper- Ernest Farrés- Graywolf Press, Carcanet- ed. bilingüe
anglès-català.

El lloc: Llibreria Catalònia

Hora: 19:00.

No us ho perdeu!

dijous, 11 de febrer del 2010

ORATORI -Petit homenatge- feliços 10 anys!

Onze anys enrere -ostres, com passa el temps- vaig guanyar un premi de poesia el "Senyoriu d'Ausiàs March, l'any següent em va publicar el llibre a 3i4 en la seva magnífica col·lecció de poesia. El número 101. El títol del poemari és Oratori. Compta amb un pròleg de Màrius Sampere, i rellegint-lo he trobat versos que m'han colpit de nou, us en faig un tast:

Al començament fou la paràbola,
la narració encisadora dels pans i els peixos,
i la llum de Siddhartha contra els vents,
i les gestes d'Homer el captaire,
i els descobriments de Star Treck a l'espai.
Tot fou alhora començament i paràbola...


Un altre fragment:

I així el mar i el desert i les flors en la seva
incapacitat per conèixer-se i orientar-se d'oïda.
Permanents en la negació, sumen el seu buit
i el fan creença.

Del pròleg de Màrius Sampere: "...Curt i ras: un mèdium. Que s'ha begut un excel·lent i inquietat combinat amb unes gotes de màgia vermella: resem!"

Preparem un altre combinat i aixeco el vas faig un salut, per Oratori, per molts anys!