divendres, 30 d’octubre del 2009
dijous, 29 d’octubre del 2009
I continuem...
EL MEU ESTIL
Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.
Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Allargant l'hora de fer nones...tres inèdits.
FUGISSER
La realitat és ferotge i no se n’amaga.
Així el rostre lluent de la cullera convexa
que sorprès gires al costat còncau.
Et veus
però a l’inrevés.
Efecte òptic, en dius
de la obvietat.
La cullera fa remolins
de cafè amb llet, dissol el sucre.
Et dissol.
LA RAÓ
S’ ennuega, però no la hi torna.
Massa que ha cregut en bondats
i somnis com per mirar l’angle
on s’esbocinen els miratges.
-És ben real, l’argument gruixut
s’infla dins la pell, i és el mar
a l’abast dels dits bruts que suquen
l’aigua fins fer-la estremir-
però no la hi torna, no pot,
no sap, o tan sols mesura l’ull
que amb calma es va obrint i l’observa,
com vincla amb el vent, com es dreça.
He tallat la rosa amb unes tisores
en el moment més intens del seu aroma.
Te la dono i no hi ets.
Sóc la tija restant.
De sobte la poesia...
En suspensió.
Un vell poema per començar el bloc.
L'ULL PACIENT
Badiu de llimoners.
A l'aixopluc de les branques
albirava la polpa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)