PESSEBRE
Has confós la farina amb la neu i entre els solcs
del suro on s’entollen les clapes més abruptes
amb la desolació congelada, llegeixes
el destí al nucli del pensament ortodox.
El cendrer n’és ple de misericòrdia i l’àguila
plana buscant la proteïna de l’indefens.
Voldries donar sentit a l’esquerp paisatge
amb insistent perfeccionisme, però reca
un principi de necessitat que empeny l’erm.
Pobre fill que s’emancipa de la tendresa
sospita que mai no l’han estimat com ell
estima els altres, -també als leprosos- La carn
de la fe no és pou d’arguments homologats.
Al cap i a la fi, sota un sostre nevat
tres filferros fan una família entranyable.
dijous, 17 de desembre del 2009
dimarts, 15 de desembre del 2009
RECORD D'INFANTESA
Vaig passar el meu cinquè aniversari a un poble de la província de Segòvia, Cuellar. Recordo especialment que vam sortir de casa i hi havia força animació. Vam anar a la plaça de toros del poble. Els records són molt vagues però la plasticitat de les meves sensacions són encara avui a flor de pell. De l'avorriment inicial vaig passar a l'estupefacció dels toros o "vaquilles" atabalats apareixent al "ruedo" en haver acabat la "corrida" inicial -a l'estil de Pamplona- hi havia gent que corria a un costat i a l'altre clavant "banderilles" als animals que treien sang per la boca. Vaig vomitar de sobte, estava pàl·lid, no entenia l'essència d'aquella crueltat. Han passat trenta-cinc anys des d'aquella primera experiència i continuo sense entendre el perquè. Ara però, s'afegeix un pòsit de comprensió racional afegida per la pobre bèstia. No puc concebre les curses de toros com una expressió cultural, l'escarni no pot ser concebut com a cultura, almenys per una societat que parteix del respecte il·lustrat als drets humans, i els assumeix als seus valors ètics. No entenc el concepte llibertat barrejat amb el concepte cursa de toros, és contradictori, per molt Pere Gimferrer que hi hagi al darrere. L'apologia del crim no pot ser patrimoni de la humanitat.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Poetry is a pheasant disappearing in the brush
Lectura poètica Sergio Gaspar i Jordi Valls a cura de Jose Antonio Arcediano
Dia 2 de desembre a les 19:30
Llibreria Catalònia Ronda Sant Pere 3 (Barcelona)
Poetry is a pheasant disappearing in the brush.
Poetry is a pheasant disappearing in the brush.
-Wallace Stevens-
JOSE ANTONIO ARCEDIANO PRESENTA,
Sergio Gaspar i Jordi Valls llegiran poemes dels seus darrers treballs
Sergio Gaspar- Estancia -ed. DVD
Jordi Valls- Felix orbe- pròxima publicació a edicions Denes.
A la llibreria Catalònia, Ronda Sant Pere n. 3 (Barcelona)
dijous, 19 de novembre del 2009
Nosaltres i els agermanats
Molt entranyable i d'una estètica escènica molt bella i delicada on brilla l'enginy de la paraula, de la música i de la imatge. El meu fill va sortir ben content i jo i la meva parella satisfets què la nostra ciutat esdevingui culturalment notícia.
El llibre és una delícia de bibliòfil, un objecte bell fet amb bon gust i amb la qualitat d'aquests insòlits artistes de la música, de l'art i de la paraula. Us adjunto l'enllaç per si pot ser del vostre interès.
dimecres, 11 de novembre del 2009
Lo rector de Vallfogona
En Lluís Calvo i jo vam fer una lectura de poesia a la presó Model de Barcelona. Vam fer una rodona i vam llegir poemes propis i d'altres autors com: Bertolt Brecht, Gil de Biedma, Fonollosa, i el poema de Mísser Vicenç Garcia que ara us transcric, no cal dir que tots van riure molt i no va necessitar de traductor:
A UNA MOSSA PICADA DE VERONA
Bon viatge us do Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trapada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
bresca sens mel, trapada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
amb més puntes i grops que té l'arada.
D'alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta)
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada.
I adéu-siau, que apar que em neixen ales
i em torno corb, després, que pic carn morta.
I adéu-siau, que apar que em neixen ales
i em torno corb, després, que pic carn morta.
dissabte, 7 de novembre del 2009
Caravansari
Ha sortit el tercer número de la revista Caravansari. Una revista que es defineix: "de poesia contemporània en llengües peninsulars". Una iniciativa dirigida pel poeta Mateo Rello, infatigable poeta i ànima de la iniciativa, que de forma sincera, vol potenciar el diàleg entre les diferents tradicions poètiques i sensibilitats hispàniques, així el castellà, el gallec-portuguès, l'euskera, el català, l'àrab, l'asturià-lleonès, l'aranès-occità, i l'aragonès si s'escau, es donen la mà des del lloc comú de la poesia. Vull destacar l'entrega que des d'un primer moment ha mostrat Mateo al projecte i la seva capacitat de crear un èquip de redactors que qualificaria d'alta qualitat: José Antonio Arcediano, Óscar Carreño, Edu Barbero, Ángel Truñó, Fina Iglesias, Javier Rojo i la resta de companys que avalen la qualitat del producte.Destaco d'aquest número, la mostra de poesia veneçolana, una llarga entrevista al magnífic poeta barceloní Enrique Badosa, l'estudi sobre les revistes de Portugal. A banda de les seleccions de poetes amb traducció castellana i les ressenyes literàries que són garantia d'independència i rigor.
Característiques de la publicació: 118 pàgines, 5 euros. Aparició recent a les llibreries.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Les quimeres de Balzac
Va sortir un llibre a edicions Viena "les quimeres de Balzac" que bé mereixeria ser tractat a la premsa per la seva insòlita veu. José Antonio Nieves (Jana) ha creat un monstre. Un monstre que d'entrada sembla inabastable com un catàleg de primers desitjos a punt de neu, però que es van desfer molts anys enrere entre els mites que circulaven pels carrers i que ara són mòmies embalsamades pel substrat de la memòria. O no va ser així?
Us en faig un tast:
EN UN TO INTERATIU GENERO SUPERHÀBIT
PEL PODER DE LES ACCIONS -LES DE LA BORSA
NI PARLAR-NE, NO ME LA JUGO...
I si dormiu què us puc dir?
Només fer-vos petons tota una vida
encara. Clavo els colzes.
La vida udola.
Anem bé, doncs.
No us el perdeu "Les quimeres de Balzac -José Antonio Nieves- XIV Premi Ciutat d'Igualada de Poesia Joan Llacuna- Viena editorial, 2009.
diumenge, 1 de novembre del 2009
l'encís d'una passejada
Avui he passejat pel Fòrum de les Cultures. Un vent rúfol anava envaint amb fulles de plàtan el camí. Més tard he pres el tramvia i m'ha deixat a l'Estació de tren de Sant Adrià, tenia dues opcions per tornar a casa: prendre el tren i baixar a la parada de Badalona, o bé, esperar l'arribada de l'autobús b-14. He optat pel b-14, m'he esperat un quart d'hora i finalment m'he instal·lat al final del vehicle, un dels pocs costums que guardo de la meva infantesa. Veig l'Esperit Sant i em ve una imatge lúcida, jo mateix passejant per l'hospital amb un caminador, ja no sóc jove i probablement no em queda massa temps de vida. La imatge ha estat fugaç, però per un moment m'ha semblat molt real. Carrer amunt, carrer Sant Jordi avall, davant per davant la Biblioteca de Can Peixauet, en torçar l'autobús veig d'esquitllera la Gasolinera de Santa Rosa. Continua el camí vora el riu, tot m'és familiar, he viscut aquí tota la vida, probablement moriré aquí. Qué en restarà de tot plegat? No ho sé. Baixo a la Plaça de la Vila i torno a casa. Hi ha una tristesa imperant a la ciutat, una respiració lenta que ens recorda que encara hem de fer més via. Carrer Major, Mossèn Gordi, l'Esglèsia Major i Mossèn Camil Rossell allà on va començar tot. Arribo a casa, obro la porta, hem trobo al davant l'ordinador i estic escrivint, em miro escrivint, avui, dia de Tots Sants. Duc el misteri dos passos davant meu...
divendres, 30 d’octubre del 2009
dijous, 29 d’octubre del 2009
I continuem...
EL MEU ESTIL
Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.
Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Allargant l'hora de fer nones...tres inèdits.
FUGISSER
La realitat és ferotge i no se n’amaga.
Així el rostre lluent de la cullera convexa
que sorprès gires al costat còncau.
Et veus
però a l’inrevés.
Efecte òptic, en dius
de la obvietat.
La cullera fa remolins
de cafè amb llet, dissol el sucre.
Et dissol.
LA RAÓ
S’ ennuega, però no la hi torna.
Massa que ha cregut en bondats
i somnis com per mirar l’angle
on s’esbocinen els miratges.
-És ben real, l’argument gruixut
s’infla dins la pell, i és el mar
a l’abast dels dits bruts que suquen
l’aigua fins fer-la estremir-
però no la hi torna, no pot,
no sap, o tan sols mesura l’ull
que amb calma es va obrint i l’observa,
com vincla amb el vent, com es dreça.
He tallat la rosa amb unes tisores
en el moment més intens del seu aroma.
Te la dono i no hi ets.
Sóc la tija restant.
De sobte la poesia...
En suspensió.
Un vell poema per començar el bloc.
L'ULL PACIENT
Badiu de llimoners.
A l'aixopluc de les branques
albirava la polpa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)