FUGISSER
La realitat és ferotge i no se n’amaga.
Així el rostre lluent de la cullera convexa
que sorprès gires al costat còncau.
Et veus
però a l’inrevés.
Efecte òptic, en dius
de la obvietat.
La cullera fa remolins
de cafè amb llet, dissol el sucre.
Et dissol.
LA RAÓ
S’ ennuega, però no la hi torna.
Massa que ha cregut en bondats
i somnis com per mirar l’angle
on s’esbocinen els miratges.
-És ben real, l’argument gruixut
s’infla dins la pell, i és el mar
a l’abast dels dits bruts que suquen
l’aigua fins fer-la estremir-
però no la hi torna, no pot,
no sap, o tan sols mesura l’ull
que amb calma es va obrint i l’observa,
com vincla amb el vent, com es dreça.
He tallat la rosa amb unes tisores
en el moment més intens del seu aroma.
Te la dono i no hi ets.
Sóc la tija restant.
Bé, Jordi, ¿n'hi haurà més?
ResponEliminaDe tot el que he llegit el que m'ha agradat més és l'home i la rosa. M'ha agradat que sigui curt i intens com l'aroma d'una rosa.
ResponEliminaMolta sort amb el blog!
Sí hi haurà més i no tan sols meus. Penso muntar una petita antologia de poemes que m'agraden
ResponEliminamolt.