dimecres, 28 d’octubre del 2009

Allargant l'hora de fer nones...tres inèdits.

FUGISSER

La realitat és ferotge i no se n’amaga.

Així el rostre lluent de la cullera convexa

que sorprès gires al costat còncau.

Et veus

però a l’inrevés.

Efecte òptic, en dius

de la obvietat.

La cullera fa remolins

de cafè amb llet, dissol el sucre.

Et dissol.


LA RAÓ

S’ ennuega, però no la hi torna.

Massa que ha cregut en bondats

i somnis com per mirar l’angle

on s’esbocinen els miratges.

-És ben real, l’argument gruixut

s’infla dins la pell, i és el mar

a l’abast dels dits bruts que suquen

l’aigua fins fer-la estremir-

però no la hi torna, no pot,

no sap, o tan sols mesura l’ull

que amb calma es va obrint i l’observa,

com vincla amb el vent, com es dreça.

L’HOME I LA ROSA

He tallat la rosa amb unes tisores

en el moment més intens del seu aroma.

Te la dono i no hi ets.

Sóc la tija restant.

3 comentaris:

  1. De tot el que he llegit el que m'ha agradat més és l'home i la rosa. M'ha agradat que sigui curt i intens com l'aroma d'una rosa.
    Molta sort amb el blog!

    ResponElimina
  2. Sí hi haurà més i no tan sols meus. Penso muntar una petita antologia de poemes que m'agraden
    molt.

    ResponElimina