RECORD D'INFANTESA

Vaig passar el meu cinquè aniversari a un poble de la província de Segòvia, Cuellar. Recordo especialment que vam sortir de casa i hi havia força animació. Vam anar a la plaça de toros del poble. Els records són molt vagues però la plasticitat de les meves sensacions són encara avui a flor de pell. De l'avorriment inicial vaig passar a l'estupefacció dels toros o "vaquilles" atabalats apareixent al "ruedo" en haver acabat la "corrida" inicial -a l'estil de Pamplona- hi havia gent que corria a un costat i a l'altre clavant "banderilles" als animals que treien sang per la boca. Vaig vomitar de sobte, estava pàl·lid, no entenia l'essència d'aquella crueltat. Han passat trenta-cinc anys des d'aquella primera experiència i continuo sense entendre el perquè. Ara però, s'afegeix un pòsit de comprensió racional afegida per la pobre bèstia. No puc concebre les curses de toros com una expressió cultural, l'escarni no pot ser concebut com a cultura, almenys per una societat que parteix del respecte il·lustrat als drets humans, i els assumeix als seus valors ètics. No entenc el concepte llibertat barrejat amb el concepte cursa de toros, és contradictori, per molt Pere Gimferrer que hi hagi al darrere. L'apologia del crim no pot ser patrimoni de la humanitat.