dilluns, 22 de febrer del 2010

ESPRIU

Salvador Espriu: from Llibre de Sinera Ordered, established, perhaps intelligible, I leave the little world that I have carried with me from the beginning and which has ever since surrounded me, for suddenly the anxious steps come to the end of the road. Granted the strange power to penetrate the whole thickness of this wall, my eyes behold the closed, silent, solitary concepts that are created and raised up, for no one, by the restless hands of the fire. Ah, the diverse identity one has descended within the wells, such a painful effort to spell and learn, one by one, the letters of the words of nothingness! Shrieks of the wind clowning outside the house. Look how the old man, in front of the house, slowly raises his dust in the arid, naked moment of a statue. Afterwards dry earth, now for ever beyond number or name, broken up in its depths by the roots of the tree. (Prose translation from the Catalan by Sam Abrams)


Vaig tenir de professor d'història a l'institut a Josep Maria Solé i Sabaté. Ens va parlar d'Espriu i del seu llibre "La pell de brau". Era el primer cop que m'enfrontava a un gran poeta i tot i la seva exigència vaig poder gaudir d'una certa hipnosi verbal que em feia tornar un cop i un altre als incomprensibles poemes d'Espriu.
Més tard vaig anar a la "mili" i em vaig endur un volum "antologia poètica" d'edicions 62, de la col·lecció Molc, -que amb el temps com a llibreter he sabut apreciar-. El llegia com si es tractessin de conjurs, encara no tenia ni la paciència, ni prou cultura per establir complicitat amb el poeta. També llegia la bíblia i el caràcter precís de la seva religiositat austera i desconfiada. La duresa verbal i descreguda d'Espriu ningú no l'ha igualada mai. No m'he trobat tan desprotegit com en presència d'Espriu, amb la seva àguda observació sobre la mort. És un sarcàstic esquelet que s'observa al mirall.

Tresquem a la sorra,
agafats pel nas:
fèiem ballarugues
amb l'os Nicolau...

Isaies, Homer, William Blake i Espriu...La bellesa estranya d'un desert que aspira a ser paradís.

Publicat per a

1 comentari:

  1. Víctor Pàmies i Riudor2 de març del 2010, a les 4:27

    Té poemes més senzills, però sí, el món espriuà és prou dens per captivar-te a endinsar-t'hi.

    Gàcies per participar en l'homenatge!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)