Més tard vaig anar a la "mili" i em vaig endur un volum "antologia poètica" d'edicions 62, de la col·lecció Molc, -que amb el temps com a llibreter he sabut apreciar-. El llegia com si es tractessin de conjurs, encara no tenia ni la paciència, ni prou cultura per establir complicitat amb el poeta. També llegia la bíblia i el caràcter precís de la seva religiositat austera i desconfiada. La duresa verbal i descreguda d'Espriu ningú no l'ha igualada mai. No m'he trobat tan desprotegit com en presència d'Espriu, amb la seva àguda observació sobre la mort. És un sarcàstic esquelet que s'observa al mirall.
Tresquem a la sorra,
agafats pel nas:
fèiem ballarugues
amb l'os Nicolau...
Isaies, Homer, William Blake i Espriu...La bellesa estranya d'un desert que aspira a ser paradís.
Té poemes més senzills, però sí, el món espriuà és prou dens per captivar-te a endinsar-t'hi.
ResponEliminaGàcies per participar en l'homenatge!