A LA MANI, TOTS DE PET!

No ens enganyem. Demà cal que hi anem tots a la manifestació sota bandera, sota pancarta:"Som una nació. Nosaltres decidim", o sota l'aixopluc del propi cos. Les nacions no són perquè en un paper o pancarta digui que són. Són perquè la gent que la composa manifesten, fan, actuen, es mouen de forma coincident. No cal que tothom que vingui se senti català o ho sigui, només cal que cregui en la justícia, en l'ètica, en les cultures del món.
Poc importarà si a l'estatut apareix que som o deixem de ser, perqué la vida d'un poble o d'una persona s'evidencia al dia a dia. El lema cal que hi sigui per una raó informativa vital. El Tribunal Constitucional no pot condicionar la democràcia, les regles del joc que la pròpia Constitució Espanyola defensa en els seus principis. S'ha arribat a l'insult, l'ofensa "de facto" -són els fets els que realment ofenen- i ara ens toca dir que prou.
S'evidencia un conflicte de fons, la pregunta a hores d'ara no ha de ser: Catalunya existeix? Si ens manifestem amb contundència demostrarem que sí. La pregunta al final resulta més greu: Espanya existeix? Aquesta és la pregunta que vol evitar-se, però és la més evident. Si l'entramat administratiu, jurídic, polític i econòmic justifica la realitat espanyola, ara cal preguntar-se si més enllà de "la roja" i l'espontaneïtat patriòtica esportiva existeix Espanya. Ningú encara no s'ha manifestat per ella.

ERATO: BAJO LA PIEL DEL DESEO

Vaig conèixer Pura Salceda al Puerto de Santa María en unes jornades que organitza la Fundación Rafael Alberti i que edita uns monogràfics que els ponents han treballat a l'entorn de la figura del poeta andalús.

Pura em va semblar una persona molt lúcida i poc donada a fer volar coloms, això és molt estrany en el camp de la poesia i trobar-te un líric que mantingui una actitud modesta i centrada doncs és força difícil. He seguit la seva poesia, que és una manera de visitar-la, i realment hem no hem coincidit massa, actualment més gràcies al Facebook.

Acaba de publicar una ambiciosa antologia de poesia eròtica a nivell espanyol: Erato, bajo la piel del deseo. Editorial Sial. Això es tradueix en uns noranta poetes antologats sumats de les literatures catalana, gallega i castellana. La nòmina inclou des de: Luis Eduardo Aute, Luis Alberto de Cuenca fins a Francesc Parcerisas, pasant per Neus Aguado, Carles Duarte, Ester Xargay, Jose Antonio Arcediano, Vinyet Panyella, Cèlia Sànchez Mústich, Eva Rumí, Vicenç Llorca, jo mateix i un llarg etc...

Enhorabona Pura per la teva bona feina!

Sant Jordi mata la cuca!

El santoral, que és un instrument molt savi per percebre les pors i esperances del poble, ens explica la història d´un legionari romà, cristià integre que acaba fent mèrits per ser tingut en compte per l´esglèsia. El martiri que va haver de passar és millor no explicar-ho. El que és clar, és que com a producte sortit del forn del santoral, era susceptible de variacions. Amb aquest precedent, el codi cavalleresc medieval va tamissar la figura torturada del tal Jordi, per assumir-la en l´imaginari gòtic de l´època. I així és com ens ha arribat, en forma de cavaller d´armadura brillant, llança imponent, testosterona a flor de pell i accions militars impecables. L´aristocràcia de l´època se´l va fer seu de seguida i el poble en va transcriure la llegenda amb les variacions oportunes de cada llogarret. El bé personificat en el sant lluitava contra el mal en forma de drac i la victòria del primer era una celebració de caire festiu i primaveral.

Fins aquí la tradició era força comuna i coincidia amb certs rituals pagans de fertilitat i esbarjo. De fet el flirteix del sant amb la princesa, el simbolisme de la rosa vermella, segons els cànnons més ortodoxes, és poc correcta. La cosa es complica quan un grup de llibreters decideix que el dia 23 d´Abril serà el dia de la mort de Cervantes i tant per tant de Shakespeare, -embolica que fa fort- i es decidiexen, amb el beneplàcit de les administracions de l´època, -parlem de Primo de Rivera poca broma- a treure per primer cop a la història els llibres al carrer, ja que fa bon temps i el dia presenta una alegria insòlita, tan insòlita que anima a l´atreviment de la lectura en un pais on la lectura era considerat gairebé una heterodoxia pecaminosa.

Així que ho tenim tot: sant, escriptors, llibre i flors. Economia i festivitat aunades en una operació de marketing sense precedents. Això però no és res negatiu ans al contrari, és la primera motivació per l'activitat i això representa, és clar, uns efectes publicitaris per a la lectura que per poc que incideixin ja fan el fet. Dit això, només cal desitjar-vos una bona diada de Sant Jordi i no deixeu de buscar motius per llegir durant i després de Sant Jordi.

Vull dedicar aquesta entrada als meus companys de la Llibreria Catalònia.

EL DO DE LA PARAULA

Jordi Pàmias de Guissona, un dels poetes catalans més importants, acaba de publicar a Pagès editors, el quart volum de l'obra completa. "El do de la paraula". El llibre conté els següents títols: "La plana verda" que ja va publicar a la mateixa editorial Pagès l'any 1994, "Fuga del mil·leni" editat l'any 2000 a Proa editors. Uns vint-i-vuit poemes inèdits titulats amb el títol genèric "Altres poemes" i un "Apèndix" amb vuit poemes en castellà.

Destaca aquest volum IV per la manera com Pàmias tracta i es concilia amb la realitat immediata. Des de els deutes personals amb els amics, la família, el paisatge, els creadors admirats... tots formen part d'una intimitat compartida amb l'autor. Amb un altre to, Pàmias amb "Fuga del mil·lenni" fa un repàs d'aquells aspectes que preocupen al poeta, servint d'esquer el traspàs del segle XX, així, sense subterfugis Pàmias es defineix i opina desacomplexadament sobre diferents temes: Txernòbil, Kosovo, Utopia, Isaïes... conformen un estat de la questió força acurat del pensament del poeta i del seu possicionament crític davant del món que li ha tocat viure. La unitat del volum és evident i us en faig un tast amb aquests versos:

...Homes adolorits, amb l'espatlla vençuda:

ja no tenim la cúpula perfecta

d'un cel benigne i protector,

sinó d'una capa d'ozó, foradada,

com si Déu fos un mendicant invisible...

I la blavor de l'aire duu partícules

d'un semen pol·luït, d'una cendra de mort.

On ragen, avui, la llet i la mel?

Ja no tenim Terra Promesa.

Però tenim el verb, aquest "El do de la paraula" que espero que el llegiu i el gaudiu, la bellesa musical d'un Pàmias íntim, i en alguns moments privat, però que fa d'aquest intimisme, una oportunitat descriptiva del món, des d'un altre angle entre els elements més propers, però alhora també més tangibles.

ESPRIU

Vaig tenir de professor d'història a l'institut a Josep Maria Solé i Sabaté. Ens va parlar d'Espriu i del seu llibre "La pell de brau". Era el primer cop que m'enfrontava a un gran poeta i tot i la seva exigència vaig poder gaudir d'una certa hipnosi verbal que em feia tornar un cop i un altre als incomprensibles poemes d'Espriu.

Més tard vaig anar a la "mili" i em vaig endur un volum "antologia poètica" d'edicions 62, de la col·lecció Molc, -que amb el temps com a llibreter he sabut apreciar-. El llegia com si es tractessin de conjurs, encara no tenia ni la paciència, ni prou cultura per establir complicitat amb el poeta. També llegia la bíblia i el caràcter precís de la seva religiositat austera i desconfiada. La duresa verbal i descreguda d'Espriu ningú no l'ha igualada mai. No m'he trobat tan desprotegit com en presència d'Espriu, amb la seva àguda observació sobre la mort. És un sarcàstic esquelet que s'observa al mirall.

Tresquem a la sorra,

agafats pel nas:

fèiem ballarugues

amb l'os Nicolau...

Isaies, Homer, William Blake i Espriu...La bellesa estranya d'un desert que aspira a ser paradís.

Ernest Farrés, Lluís Calvo, Iban L. Llop- TRES GRANS POETES.

Poques vegades es veu confirmat el desig de trobar-se tres poetes de picar pedra -d'aquells que s'ho treballen a casa- en un lapsus de temps tan curt.

A tots tres poetes me'ls aprecio i a tots tres vull dedicar aquesta entrada: Ernest Farrés, Lluís Calvo i Iban L. Llop. El motiu d'aquest article és recordar-vos que teniu una cita amb ells la setmana que ve, en tres actes diferents. Tres presentacions de llibre.

Dimarts dia 23: Col·lisions - Lluís Calvo- 3i4- Premi Vicent Andrés Estellés, 2009 (Premis Octubre)

Dimecres dia 24: Crònica de Calàbria- Iban L. Llop -ed. Bromera- Premi Alfons el Magnànim, 2009

Dijous dia 25: Edward Hopper- Ernest Farrés- Graywolf Press, Carcanet- ed. bilingüe

anglès-català.

El lloc: Llibreria Catalònia

Hora: 19:00.

No us ho perdeu!

ORATORI -Petit homenatge- feliços 10 anys!

Onze anys enrere -ostres, com passa el temps- vaig guanyar un premi de poesia el "Senyoriu d'Ausiàs March, l'any següent em va publicar el llibre a 3i4 en la seva magnífica col·lecció de poesia. El número 101. El títol del poemari és Oratori. Compta amb un pròleg de Màrius Sampere, i rellegint-lo he trobat versos que m'han colpit de nou, us en faig un tast:

Al començament fou la paràbola,

la narració encisadora dels pans i els peixos,

i la llum de Siddhartha contra els vents,

i les gestes d'Homer el captaire,

i els descobriments de Star Treck a l'espai.

Tot fou alhora començament i paràbola...

Un altre fragment:

I així el mar i el desert i les flors en la seva

incapacitat per conèixer-se i orientar-se d'oïda.

Permanents en la negació, sumen el seu buit

i el fan creença.

Del pròleg de Màrius Sampere: "...Curt i ras: un mèdium. Que s'ha begut un excel·lent i inquietat combinat amb unes gotes de màgia vermella: resem!"

Preparem un altre combinat i aixeco el vas faig un salut, per Oratori, per molts anys!

NADALA

PESSEBRE





Has confós la farina amb la neu i entre els solcs
del suro on s’entollen les clapes més abruptes
amb la desolació congelada, llegeixes
el destí al nucli del pensament ortodox.
El cendrer n’és ple de misericòrdia i l’àguila
plana buscant la proteïna de l’indefens.
Voldries donar sentit a l’esquerp paisatge
amb insistent perfeccionisme, però reca
un principi de necessitat que empeny l’erm.
Pobre fill que s’emancipa de la tendresa
sospita que mai no l’han estimat com ell
estima els altres, -també als leprosos- La carn
de la fe no és pou d’arguments homologats.
Al cap i a la fi, sota un sostre nevat
tres filferros fan una família entranyable.

RECORD D'INFANTESA

Vaig passar el meu cinquè aniversari a un poble de la província de Segòvia, Cuellar. Recordo especialment que vam sortir de casa i hi havia força animació. Vam anar a la plaça de toros del poble. Els records són molt vagues però la plasticitat de les meves sensacions són encara avui a flor de pell. De l'avorriment inicial vaig passar a l'estupefacció dels toros o "vaquilles" atabalats apareixent al "ruedo" en haver acabat la "corrida" inicial -a l'estil de Pamplona- hi havia gent que corria a un costat i a l'altre clavant "banderilles" als animals que treien sang per la boca. Vaig vomitar de sobte, estava pàl·lid, no entenia l'essència d'aquella crueltat. Han passat trenta-cinc anys des d'aquella primera experiència i continuo sense entendre el perquè. Ara però, s'afegeix un pòsit de comprensió racional afegida per la pobre bèstia. No puc concebre les curses de toros com una expressió cultural, l'escarni no pot ser concebut com a cultura, almenys per una societat que parteix del respecte il·lustrat als drets humans, i els assumeix als seus valors ètics. No entenc el concepte llibertat barrejat amb el concepte cursa de toros, és contradictori, per molt Pere Gimferrer que hi hagi al darrere. L'apologia del crim no pot ser patrimoni de la humanitat.

Poetry is a pheasant disappearing in the brush

Lectura poètica Sergio Gaspar i Jordi Valls a cura de Jose Antonio Arcediano

Dia 2 de desembre a les 19:30

Llibreria Catalònia Ronda Sant Pere 3 (Barcelona)

Poetry is a pheasant disappearing in the brush.

Poetry is a pheasant disappearing in the brush.

-Wallace Stevens-

JOSE ANTONIO ARCEDIANO PRESENTA,

Sergio Gaspar i Jordi Valls llegiran poemes dels seus darrers treballs

Sergio Gaspar- Estancia -ed. DVD

Jordi Valls- Felix orbe- pròxima publicació a edicions Denes.

A la llibreria Catalònia, Ronda Sant Pere n. 3 (Barcelona)

Nosaltres i els agermanats

Ahir vaig assistir-hi a un acte insòlit de tres persones insòlites en un espai insòlit. Vaja vull dir que no és habitual trobar-te aquesta combinació. El còctel estava format per: Perejaume, Enric Casasses, Pascal Comelade. L'espai era el nou auditori de Santa Coloma de Gramenet, Can Roig i Torres. I no es tractava d'una presentació de llibre, ni d'un concert, o sí, o tot alhora. Vam seure el meu fill, la meva parella i jo i ens vam deixar transportar per la proposta d'aquest trio i els seus acompanyant dos músics més que eren tan insòlits com els esmentats. El desplegament dels instruments ens va captivar, la posada en escena i la química del conjunt va ser magnífica creant una atmosfera alquímica on tot era possible, com si es tractés de les golfes de la caseta dels iaios.

Molt entranyable i d'una estètica escènica molt bella i delicada on brilla l'enginy de la paraula, de la música i de la imatge. El meu fill va sortir ben content i jo i la meva parella satisfets què la nostra ciutat esdevingui culturalment notícia.

El llibre és una delícia de bibliòfil, un objecte bell fet amb bon gust i amb la qualitat d'aquests insòlits artistes de la música, de l'art i de la paraula. Us adjunto l'enllaç per si pot ser del vostre interès.

www.gravat.com/es/node/4467

Lo rector de Vallfogona

Un dels poemes més cruels que he llegit mai a la literatura catalana és: A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA, es tracta d'un sonet de la sèrie satírica de Mossèn Vicenç Garcia, altrament conegut com "el rector de Vallfogona".

En Lluís Calvo i jo vam fer una lectura de poesia a la presó Model de Barcelona. Vam fer una rodona i vam llegir poemes propis i d'altres autors com: Bertolt Brecht, Gil de Biedma, Fonollosa, i el poema de Mísser Vicenç Garcia que ara us transcric, no cal dir que tots van riure molt i no va necessitar de traductor:

A UNA MOSSA PICADA DE VERONA

Bon viatge us do Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trapada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,

amb més puntes i grops que té l'arada.

D'alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta)

mantinga-us Déu la negra burullada.
I adéu-siau, que apar que em neixen ales
i em torno corb, després, que pic carn morta.

Caravansari

Ha sortit el tercer número de la revista Caravansari. Una revista que es defineix: "de poesia contemporània en llengües peninsulars". Una iniciativa dirigida pel poeta Mateo Rello, infatigable poeta i ànima de la iniciativa, que de forma sincera, vol potenciar el diàleg entre les diferents tradicions poètiques i sensibilitats hispàniques, així el castellà, el gallec-portuguès, l'euskera, el català, l'àrab, l'asturià-lleonès, l'aranès-occità, i l'aragonès si s'escau, es donen la mà des del lloc comú de la poesia. Vull destacar l'entrega que des d'un primer moment ha mostrat Mateo al projecte i la seva capacitat de crear un èquip de redactors que qualificaria d'alta qualitat: José Antonio Arcediano, Óscar Carreño, Edu Barbero, Ángel Truñó, Fina Iglesias, Javier Rojo i la resta de companys que avalen la qualitat del producte.

Destaco d'aquest número, la mostra de poesia veneçolana, una llarga entrevista al magnífic poeta barceloní Enrique Badosa, l'estudi sobre les revistes de Portugal. A banda de les seleccions de poetes amb traducció castellana i les ressenyes literàries que són garantia d'independència i rigor.

Característiques de la publicació: 118 pàgines, 5 euros. Aparició recent a les llibreries.

Més informació: http://boek861.blog.com.es/2009/08/20/caravansari-3-revista-de-poesia-con-ilustracion-poetica-6767518/

Les quimeres de Balzac

Va sortir un llibre a edicions Viena "les quimeres de Balzac" que bé mereixeria ser tractat a la premsa per la seva insòlita veu. José Antonio Nieves (Jana) ha creat un monstre. Un monstre que d'entrada sembla inabastable com un catàleg de primers desitjos a punt de neu, però que es van desfer molts anys enrere entre els mites que circulaven pels carrers i que ara són mòmies embalsamades pel substrat de la memòria. O no va ser així?

Us en faig un tast:

EN UN TO INTERATIU GENERO SUPERHÀBIT

PEL PODER DE LES ACCIONS -LES DE LA BORSA

NI PARLAR-NE, NO ME LA JUGO...

I si dormiu què us puc dir?

Només fer-vos petons tota una vida

encara. Clavo els colzes.

La vida udola.

Anem bé, doncs.

No us el perdeu "Les quimeres de Balzac -José Antonio Nieves- XIV Premi Ciutat d'Igualada de Poesia Joan Llacuna- Viena editorial, 2009.

l'encís d'una passejada

Avui he passejat pel Fòrum de les Cultures. Un vent rúfol anava envaint amb fulles de plàtan el camí. Més tard he pres el tramvia i m'ha deixat a l'Estació de tren de Sant Adrià, tenia dues opcions per tornar a casa: prendre el tren i baixar a la parada de Badalona, o bé, esperar l'arribada de l'autobús b-14. He optat pel b-14, m'he esperat un quart d'hora i finalment m'he instal·lat al final del vehicle, un dels pocs costums que guardo de la meva infantesa. Veig l'Esperit Sant i em ve una imatge lúcida, jo mateix passejant per l'hospital amb un caminador, ja no sóc jove i probablement no em queda massa temps de vida. La imatge ha estat fugaç, però per un moment m'ha semblat molt real. Carrer amunt, carrer Sant Jordi avall, davant per davant la Biblioteca de Can Peixauet, en torçar l'autobús veig d'esquitllera la Gasolinera de Santa Rosa. Continua el camí vora el riu, tot m'és familiar, he viscut aquí tota la vida, probablement moriré aquí. Qué en restarà de tot plegat? No ho sé. Baixo a la Plaça de la Vila i torno a casa. Hi ha una tristesa imperant a la ciutat, una respiració lenta que ens recorda que encara hem de fer més via. Carrer Major, Mossèn Gordi, l'Esglèsia Major i Mossèn Camil Rossell allà on va començar tot. Arribo a casa, obro la porta, hem trobo al davant l'ordinador i estic escrivint, em miro escrivint, avui, dia de Tots Sants. Duc el misteri dos passos davant meu...

Aquest sóc jo mateix al mirall del dia a dia...

I continuem...

EL MEU ESTIL


Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.

Allargant l'hora de fer nones...tres inèdits.

FUGISSER

La realitat és ferotge i no se n’amaga.

Així el rostre lluent de la cullera convexa

que sorprès gires al costat còncau.

Et veus

però a l’inrevés.

Efecte òptic, en dius

de la obvietat.

La cullera fa remolins

de cafè amb llet, dissol el sucre.

Et dissol.

LA RAÓ

S’ ennuega, però no la hi torna.

Massa que ha cregut en bondats

i somnis com per mirar l’angle

on s’esbocinen els miratges.

-És ben real, l’argument gruixut

s’infla dins la pell, i és el mar

a l’abast dels dits bruts que suquen

l’aigua fins fer-la estremir-

però no la hi torna, no pot,

no sap, o tan sols mesura l’ull

que amb calma es va obrint i l’observa,

com vincla amb el vent, com es dreça.

L’HOME I LA ROSA

He tallat la rosa amb unes tisores

en el moment més intens del seu aroma.

Te la dono i no hi ets.

Sóc la tija restant.